Ahir, Tots Sants, vam inaugurar un espai de dol gestacional, perinatal i neonatal al cementiri municipal del Palau d’Anglesola. Va presidir l’acte la Montse Robles, presidenta de l’Associació Chisana, l’entitat lleidatana acompanya famílies en aquests moments difícils. Moments que són encara tabú i massa sovint silenciats, malgrat saber que un de cada quatre parts no arriba a bon port.
L’acte, emotiu i necessari, va estar acompanyat amb música, poesia i testimonis que van compartir l’experiència difícil de la mort durant l’embaràs. L’espai, ubicat al nou cementiri i amb el Montsec de fons, està presidit per un àngel de la Pilarín Bayés. Completen l’espai acollidor una olivera, regalada per un veí, pedres blanques, un banc i gespa. Les famílies que ho desitgin poden pintar un àngel en un còdol i afegir-hi un nom, data, missatge… Les plantilles es poden trobar a la farmàcia, consultori mèdic o oficines de Casa de la Vila del Palau d’Anglesola.
Discurs inaugural de l’espai de dol gestacional, perinatal i neonatal
Tot té el seu temps i tot el que s’estima sota el cel té la seva hora.
Temps de néixer i temps de morir, temps de plorar i temps de reviure.
Temps de fer dol i temps de ballar.
Tot ho ha fet Déu en el seu temps i ha posat l’eternitat en els nostres cors, encara que no assolim a entendre la seva Obra des del principi fins a la fi.
Eclesiastès 3, 1-11.
Benvinguts i benvingudes a aquesta inauguració tan especial.
Poques coses es poden comparar al moment en què una mare, un pare reben la notícia del futur naixement d’una criatura desitjada. De sobte tot canvia. En el cas de les mares tot, absolutament tot, passa a un segon pla des de molt abans i la natura ens fa cada dia el regal més immens que puguem imaginar-nos. Una experiència única. La família, les amistats i tot el nostre entorn es contagien d’una alegria que es transforma en rialles, felicitacions i abraçades abans i després del part… O no. De vegades tot es trenca i la pena resulta infinita.
La pèrdua d’una nova criatura és un dolor molt difícil de descriure que a penes es pot suportar quan succeeix. Als pares se’ls exigeix mantenir-se forts en l’adversitat. A les mares, a la qüestió psicològica s’uneix l’hormonal. En el meu cas, el sentiment era tant fondo que al principi ni tan sols vaig poder plorar. Va ser dues setmanes després, en assabentar-me de l’embaràs d’una companya de feina, quan de cop totes les llàgrimes van ser meves. La meva panxa començava ja a créixer, però llavors poca gent ho sabia. SILENCI. No vaig ser capaç de pronunciar les paraules. Estava fins i tot convençuda de que el meu cos havia fallat. Només el pare i jo. Ningú més se’n va assabentar. Jo tampoc vaig voler que ningú ho sabés. No volia que ningú em digués que era encara jove, ni que no em preocupés, ni que passava moltes vegades, ni que la pròxima vegada aniria tot bé, ni que el temps ho cura tot, ni que aviat estaria millor… Perquè encara avui, setze anys després, aquella era, és i serà la meva primera criatura. Jo vivia llavors molt lluny, a Alemanya, i la distància va ser la meva aliada. Ni tan sols els meus pares ho van saber. Els vaig explicar tot quan el meu fill Diego, nascut per les mateixes dates dos anys després, va superar els primers sis mesos de vida. Llavors sí que vaig poder alegrar-me amb tota la meva rialla segura que per fi era mare, sense el secret temor que una altra vegada tot pogués sortir malament.
Diu l’escriptora Ann Morrow Lindbergh que hi ha tres coses que sobreviuen a la mort: el coratge, el record i l’amor. Les nostres famílies i tots els que ens han precedit ens han educat i cuidat sense escatimar ni estima, ni sacrifici. Ens han inculcat que la vida és seguir endavant cada dia. I ens han ensenyat el significat d’amar i d’honrar amb el nostre exemple la memòria de tots els que van passar per la nostra vida. Per això som avui aquí. I sí, sí que hi són, tots. Estaran sempre al nostre cor i la nostra memòria. També honrarem els més petits, els que a partir d’avui tindran aquest espai propi en aquest lloc, perquè ells ens van permetre conèixer per primera vegada la infinitud de l’amor d’un pare o d’una mare i encara que no estiguin als nostres braços, no estigueu tristos. Ells ens van regalar la seva llum per sempre.
Moltes gràcies.
Carmina Martín Olmo, 01/11/2025. El Palau d’Anglesola.
